Avui no parlaré d’ Astronomia…
Darrerament, miro al meu voltant i em sento en una espiral destructiva que em desencisa sobre els somnis d’ infant que tenia.
Recordo que imaginava que, quan fos gran, un món de robots ens faria la feina als humans, i podríem dedicar més temps a gaudir de la vida.
Els anys han anat passant, i el que he vist és com les màquines han deixat els homes sense mitjans per guanyar-se la vida, a costa d’ enriquir en excés a d’ altres. Què diferent pot ésser la realitat de les expectatives que un es fa.
Jo soc economista. Una carrera alternativa a la meva vocació, que mirant el blog crec que deu ser prou obvia. I amb el poc que vaig aprendre durant els durs anys d’ estudi, vaig arribar a la conclusió de que tenim els fonaments erronis, i tot el que hi hem construït a sobre s’ hauria d’ enderrocar.
El capitalisme ha estat el motor de l’ autodestrucció en la que estem ficats. Tot i que des dels nostres punts de vista limitats, que queden reduïts al nostre petit dia a dia, no sembli que estiguem tant malament, el cert és que el nostre planeta està al límit del seu final. I el més preocupant és que no som capaços de canviar la tendència.
Ja no parlo d’ ecologisme, de canvi climàtic, de destrucció de boscos..., tot forma part d’ una mateixa realitat. Són moltes cares d’ una mateixa forma geomètrica, polièdrica, amb infinitud de cares diferents. Totes mostren unes conseqüències que veuen aquells que estan en contacte més directe amb una realitat concreta, o més sensibilitzats, si voleu dir-ho així.
Si pensen em l’ actual crisi, tant de moda en tots els àmbits de la nostra vida, ens adonarem que en realitat és la més gran de les estafes d’ una darrera mutació del sistema capitalista.
Si en alguna cosa s’ ha caracteritzat aquest model, és en la seva capacitat de transformar-se, i adaptar-se com medi de salvar a la humanitat de caure en un món buit de llibertats. És tant gran la seva influència, tant important la rentada de cervell que comporta, que fins i tot moltes persones cultes amb les que parlo sempre m’ acaben dient:
- i què..., què vols...?, el comunisme?. No veus com va acabar la Unió Soviètica, i com està l’ Europa de l’ Est i els països on va dominar el comunisme?.
I jo em quedo sempre perplex... No puc acabar d’ entendre que els humans ens haguem empassat d’ una forma tant dolça la píndola enverinada que ha estat capaç d’ anul·lar-nos qualsevol sistema alternatiu al capitalisme, i que caiem en el parany de mirar sols una altra cara de la moneda, com podria ser el comunisme.
La postguerra mundial ens va portar una cursa pel control del món, que va convertir el capitalisme en una eina per desenvolupar l’ economia i el poder, amb guanys a curt termini, a costa de molta pèrdua a llarg termini. Però aquesta pèrdua no afecta a la generació que la indueix, i aquest és el gran engany social del capitalisme.
Potser el punt més important que ens hauríem de plantejar els humans és si volem o no ésser individus socials. Hem de decidir si volem viure en comunitat o cadascú pel seu compte. I creieu-me que cada dia podem veure a les notícies moltes formes de canalitzar aquesta manca de determinació.
A la mateixa Unió Europea es pot palpar la dualitat entre compartir recursos i generar riquesa conjuntament (en teoria almenys) i la reticència de cada un dels països a integrar-se política i socialment, perdent la “identitat” de cada nació. Estem davant d’ un encreuament de camins del qual no sabem trobar la sortida, i que de moment serveix com gran excusa per què uns visquin a costa dels altres.
Si regiro dins el meu cervell, puc imaginar un altre món. Un món on l’ objectiu no sigui la “maximització del benefici”, si no la “maximització del benestar del món”.
Caldria trencar el model de creixement actual, que no és més que una transferència de riquesa d’ unes mans a altres, que suposa empobrir a uns i enriquir als qui tenen les regnes de la maquinària econòmica.
Alguns diran que això és una utopia. Però el que si sé és que una utopia és pensar que el món evolucionarà positivament seguint un model esgotat, injust i basat en l’ estupidesa, com el que tenim actualment. No us heu parat a preguntar-vos com pot ser que un individu concret pugui ser director executiu d’ un dels bancs més importants d’ Espanya i del món?, o com pot ser que alguns empresaris capdavanters del país tinguin un grau de cultura com el que tenen?. La resposta és ben simple: per triomfar en l’ actual model sols cal tenir pocs escrúpols, trepitjar a qui calgui quan calgui, i estafar tots els diners possibles a Hisenda. Aquest és el patró comú d’ aquests individus. La intel·ligència no hi té res a veure....
Un ser intel·ligent és aquell que davant una adversitat és capaç de trobar una sortida que, no sols el beneficia a ell, si no que beneficia a la resta de les persones que hi conviuen. I aquest és el canvi de model que hauria d’ aparèixer.
Hem de crear empreses no per guanyar més i enriquir-nos, si no per prestar un servei útil a la societat i donar de menjar a uns treballadors que se sentin importants, únics i ben valorats per la seva iniciativa, compromís i dedicació.
Hem de considerar les adversitats a nivell planetari. Hem de ser capaços de posar en una balança els pros i els contres de prendre una decisió, i assumir com propis els problemes, encara que no ens afectin a nosaltres directament, ja sigui en l’ espai o el temps.
La producció en cadena és fruit de la maximització del benefici. S’ han de canviar cotxes, electrodomèstics, electrònica de consum i tot el que tinguem, a fi de buidar i renovar estocs i generar beneficis en les empreses. Encara que sigui a costa de generar muntanyes de deixalles i consumir d’ una forma irresponsable recursos naturals per les noves produccions.
Si mirés des de més enllà de la nostra atmosfera, de ben segur que tindria ben clar que la humanitat segueix un model equivocat.
Quin és el camí del canvi?. Nosaltres...
Tots i cada un de nosaltres tenim molta més força de la que creiem. El món pot canviar de la nit al dia únicament per la força d’ un ideal. És una llàstima que sovint pensem que les coses són utòpiques. El nostre llegat per la humanitat és viure seguint conviccions pures, aportant els millor de nosaltres mateixos. L’ energia que genera aquesta força, supera amb escreix qualsevol altre.
És hora de pensar de pell endins, i decidir quin món volem per nosaltres i els nostres descendents. Si no el canviem nosaltres, de ben segur que la natura s’ encarregarà de restablir l’ equilibri...
