Buscant entre els estels...

De cops, sents enmig de la foscor una presència estranya, una companyia impersonal que et fa sentir que no estàs sol. Potser és la natura, potser poden ser els propis estels, potser la intel·ligència creadora que està més enllà dels nostres límits...

Les nits d' hivern et calen d' humitat i de fred. Són dures i aclaparadores, però reconforten per la seva obscuritat i solitud. És en la llunyania on veus petites columnes de fum, escapant per les xemeneies de les cases, i imagines les vides que hi dins aquells murs. Les seves inquietuds, els seus somnis, les seves esperances...

Alces els ulls al cel, i cerques en mig de la foscor un senyal, un camí que dibuixi un estel fugaç, amb la il·lusió de desitjar allò que esperes de la vida, buscant un compromís còsmic que et doni la mà i t' ajudi a creuar les passes perilloses del camí.

Mai em sento sol sota els estels. I quan torno a casa, i sento l' escalfor de la llar, em sento afortunat de tenir un lloc on trobar l' esguard, on descansar i arraserar-me del fred, del vent i la humitat. Recordo aleshores que no tothom pot gaudir d' una cosa així, que hauria d' ésser universal. I aleshores canvio el desig fet una estona abans per un altre, més desinteressat, que versi per un canvi en la conciència d' aquesta estranya espècie humana, capaç de fer el millor i alhora el més monstruós imaginable...

Em sento agraït. No tinc motius per queixar-me de res. Tinc fites a assolir i un camí a fer amb companys de vida al costat.

Què més puc demanar?

Bona nit, bons cels, i millors somnis....

Messier 33 - La Galàxia del Triangle

Aquesta és una bella galàxia d' estiu - tardor. Quan la fotografiem, podem veure com apareixen un munt de nebulositats rosades a l' estructura dels seus braços espirals, perfectament dibuixats, que no són altra cosa que indrets on neixen noves estrelles. Seríen l' equivalent a espais semblant al que és a la nostra pròpia galàxia la zona que ocupa la nebulosa d' Orió.

Aquesta foto en concret, va ésser obtinguda el passat octubre, amb una atmòsfera molt carregada d' humitat i sota la influència del fum que escapava per la xemeneia de casa, on la llar de foc escalfava a la resta de la familia...

El que veieu és el resultat d' integrar i fer la mitjana d' un total de 9 fotos de cinc minuts cada una. No és gaire estona d' exposició per a aquest objecte, ja que les galàxies són agraides quan els hi dediques un mínim de dues hores. El que va passar és que la darrera foto (la desena) em va mostrar problemes de seguiment de la muntura, que vaig associar a que l' objecte ja estava massa sobre la vertical i la muntura començava a patir.

I vaig decidir canviar d' objecte i atacar a les Pléyades, que encara no les tinc processades. Espero penjar la foto aviat.

L' instrumental que vaig fer servir és el tub refractor ED80 i la càmara CCD QHY8L, tot guiat amb una DMK21 i amb un tub guia de 150mm de focal. La muntura és una NEQ6.

Espero que us agradi, tot i que espero fer ben aviat una nova sessió on dedicar-li els 120 minuts que mereix, i amb la familia ja al llit amb el foc ben apagat.

Fins aviat!

IC 1340 - Nebulosa del Vel

L' estiu ens porta la visió espectacular de la immensitat de la Vía Làctea sobre els nostres caps durant moltes hores al llarg de la nit, i facilita localitzar i fotografiar nebuloses que poblen els braços espirals de la nostra galàxia.

Una d' aquestes nebuloses, catalogada com IC1340 (IC són les inicials de Index Catalogue), o també NGC 6960 (New General Catalogue), és especialment interessant.

Es creu que fa aproximadament entre 5.000 i 8.000 anys, una estrella va esclatar en forma de supernova, i el material de que estava feta es va començar a expandir en forma de bombolla. La nebulosa que us mostro avui són aquestes restes.

Increíblement, l' extensió de cel que ocupa és aproximadament sis vegades el de la Lluna Plena. Es calcula que està a uns 1.470 anys llum de nosaltres.

El primer home que la va poder observar i, per tant, el seu descobridor, va ser el famós astrònom anglès Sir William Herschell, allà per al 5 de setembre de 1784.

La seva composició, segons observacions del telescopi espacial Hubble, està dominada per l' hidrògen, es sofre i l' oxígen. 

La nebulosa sembla feta a base de filaments, però la realitat és que els seus compostos solsament són visibles quan es veuen "de canto", i el que estem veient en realitat és l' ona de matèria fruit de l' explosió. Seria quelcom semblant a com veiem una bombolla de sabó mentre sura per l'aire. Veiem principalment el seu contorn, per que és on des de la nostra visual s' acumula més matèria.

També es caracteritza per ser un potent emissor de radiació en forma de rajos X.

Aquesta imatge la vaig fer des d' Albanyà el passat 24 d' agost, amb l' ajut de la meva filla Júlia, d' onze anys, que s' encarregava de programar les sèries de fotografies a fer.

Val a dir que no mostra ni la meitat de les dimensions de la nebulosa, que té forma quasi circular, però aquesta part és una de les més brillants i característiques, i molt fàcilment identificable gràcies a la brillantor de l' estel 52 Cygni.

Per als qui gaudeixen dels muntatges audiovisuals, amb les imatges captades pel telescopi espacial Hubble s' ha fet una simulació del que podria ser un vol entre les seves nebulositats, sentint-se per uns instants com un autèntic capità James Kirk al comandament de l' Enterprise....

Vol entre restes de la IC 1340

Fins aviat!

IC 5146 - COCOON NEBULA

Avui us presento la Nebulosa IC5146, també anomenada Cocoon Nebula, que vaig fotografiar, junt amb la Júlia Mas, la passada nit del dia 24 d' agost, mentre estavem de vacances a Albanyà.
El tub telescòpic era un reflector MEADE de 150 mm / 750mm, de no gaire potència, i a sobre, pel que vaig poder comprovar un cop fetes les fotos, no gaire ben ajustat, pel que les imatges dels estels es deformen lleugerament en els extrems de la fotografia (estava lleugerament descolimat). Però..., si fos perfecte, no tindria gràcia, oi? Així tinc el repte de millorar.
Aquesta nebulosa està situada a la constel•lació del Cigne, que és la que domina la zona cenital del cel d' estiu (la zona més alta del cel, just a sobre la vertical dels nostres caps). El color vermellós de la nebulosa, ens diu que es tracta d' una nebulosa d' emissió, és a dir, un indret on s' estan creant estrelles noves. La llum vermella és l' hidrògen excitat per les joves estrelles en formació, que reflecteixen en els seus extrems una intensa llum blavosa. Té uns 15 anys llum de diàmetre, i està a una distància de nosaltres equivalent a 4.000 anys llum.
Al seu voltant hi ha una zona de núvols de pols interestel•lar opacs, que no deixen passar la llum dels estels que hi ha darrera seu. Això és característic d' algunes zones dels braços espirals de la Vía Làctea, i són la mena de núvols que no ens permeten veure la inmensitat d' estels que hi ha en el centre de la nostra galàxia.
D' aquesta foto he seleccionat i ampliat una petita porció de la mateixa, on es pot veure una curiosa formació d' estrelles en forma de corba. Realment no estan en aquesta posició, sino que el núvol que hi ha al seu costat té aquesta forma, i tapa els estels que hi ha darrera, donant aquesta curiosa sensació.
Espero que us agradi.

Galàxia de l' Andròmeda - M31

Les nits d' estiu conviden a passejar a la fresca de la nit. Si és una mica tard, per l' est podrem veure les estrelles principals de la constel·lació de Pegàs, amb una forma quasi de quadrat, treient el nas per sobre l' horitzó. L' estel de la banda esquerra, a dalt, ens mostra el camí per trobar la Galàxia de l' Andrómeda. Està una mica més a la seva esquerra i més amunt, per sobre un altre estel que es veu a simple vista i que fa d' enllaç amb el triangle que dibuixa la constel·lació de l' Andròmeda.

Un nuvolet difuminat, d' unes dimensions grans, que fins el segle passat no sabiem que era una galàxia més enllà de la nostra Via Làctea.

Avui en dia, un simple amateur com jo, pot fer fotografies amb un modest instrumental, on no solsament apareix aquesta fabulosa galàxia, sino que es poden veure els seus braços espirals, i conglomerats d' estels en aquests braços que no són més que racons on estan neixent estrelles a partir de núvols de pols estel·lar, probablement conseqüència d' una explosió de supernova que ara dona el seu gra de sorra per seguir amb l' etern procés de vida i mort a l' Univers.

La nit es banya amb música de festes majors, abraçades d' amics i familars, i moments d' intimitat que et permeten trencar amb la disbauxa de la nostra vida contra rellotge, deixant-nos connectar per uns instants amb la nostra realitat més absoluta. Som una petita part d' un oceà inimaginable, que ens porta entre onades de llum i colors....

Gaudiu-ne!