Ser dona en el món de la ciència ha estat una
cursa d' obstacles. De fet, el món de la ciència no deixa d' ésser una cursa d'
obstacles per si mateixa, i no pas per les incògnites que ens planteja a diari,
si no més aviat per les travetes que es fan mútuament entre científics per escalar
graons de prestigi i currículum personal.
Una llàstima, com sempre, que la competitivitat
sigui la característica dominant de la nostra espècie. Una competitivitat
ferotge, s' entén. Si es tracta de competitivitat sana i respectuosa pot ser
molt positiva. Però sovint els científics es mosseguen la llengua a l' hora d'
exposar idees agosarades per la por al ridícul que en el seu entorn poden
marcar-lo professionalment de per vida.
En el cas concret de la Vera (Vera Cooper Rubin),
de ben jove va sentir l' atracció per l' Univers i els seus misteris. Vera va
néixer a l' any 1928 a Filadelfia (USA). Els seus pares eren immigrants d'
origen jueu, i van haver de lluitar i adaptar-se als temps de la Gran
Depressió. Després d' uns quants canvis de feina, el seu pare va aconseguir un
lloc de treball a l' administració pública, concretament al departament d'
agricultura de Washignton.
Els engranatges del destí van començar a girar a
partir d' aquell moment per a la petita Vera.
La família va haver de canviar de lloc on viure, i
el lloc elegit va ser una casa adossada a Washington. La Vera tenia una
germana, i totes dues eren noies amb molt de caràcter, així que van acordar
separar per una línia imaginària l' habitació que els hi havia estat assignada.
Aquest fet tant banal va ser una altra volta de cargol en el destí de la Vera.
El cas és que la meitat de l' habitació que li va pertocar era la que estava a
la banda del gran finestral de la cambra, i des del seu llit podia veure, de
nit, els estels brillant en el cel girant al voltant de l' estrella Polar. Els
pensaments de la petita Vera es van anar alimentant cada nit de la llum dels
estels, despertant en ella l' amor per l' astronomia i les ganes de saber cada
cop més coses sobre aquells petits punts de llum. Tenia tot just poc més d'
onze anys...
No eren poques les nits que estava hores senceres
mirant el cel, veient estels fugaços i esperant al dia següent per dibuixar les
seves traces en el cel. Fins i tot va poder veure alguna aurora boreal i l'
alineació d' alguns planetes brillants. Va ser aleshores quan va decidir
dedicar la resta de la seva vida a l' astronomia.
El següent pas va ésser començar a treure llibres
de la biblioteca per aprendre més coses. Tanta era la passió que posava la
Vera, que uns amics dels seus pares se l' enduien de tant en tant, junt amb la
seva germana, a Virgínia, on els cels eren encara més foscos, i allà va
aprendre d' ells els noms de les principals constel·lacions boreals.
El seu pare també va posar el seu gra de sorra, i
la va ajudar a construir un petit telescopi refractor de 2 polzades de
diàmetre. La Vera va començar a fotografiar el cel. Aquella bellesa la
captivava i feia que l' avorriment no tingués sentit a la seva vida. Cada
imatge, cada objecte, eren un repte a assolir. I esperava la tornada de l'
escola per fer els deures ràpidament i poder estar lliure quan el sol s' amagués
darrera l' horitzó, naixent una nova nit on avançar en els seus projectes.
Ja amb catorze anys, la Vera va començar a anar al
D.C. Amateur Astronomer Club, on va escoltar per primer cop a astrònoms como
Harlow Shapley i Donald Menzel. Això si,
l' havia d' acompanyar el seu pare, per que no estava ben vist que hi acudís
una noia sola...
Durant la segona guerra mundial, mentre el seu
pare estava a la marina, ella va poder anar a la Universitat de Vassar on va
cursar un curs de tres anys. Eren temps difícils, i per tirar endavant els
estudis va haver de treballar. Li va sortir una oportunitat al departament d'
astronomia de la Universitat, i s' hi va apuntar. Allà va conèixer una
astrònoma professional, la Maud Makensom. Li donava tres classes setmanals i un
crèdit addicional d' Història de l' Astronomia. Va fer per primera vegada
classes tècniques, on va poder tocar un telescopi de veritat. I ella mateixa
feia els seus dibuixos d' observació, a banda dels que havia de fer al quadern
de classe.
En el segon any de carrera ja es va deixar anar,
fent servir el telescopi de 15 polzades per fotografiar el cel. I en el tercer
i darrer any, va tenir algunes tensions amb la Maud Makensom, que considerava
que no es prenia les coses prou seriosament. La Vera havia conegut un noi amb
qui compartia tot el temps que podia, i la seva mestra creia que si es casava,
deixaria l' astronomia definitivament.
El punt més tens va ésser l' examen final de
carrera, on la mestra va haver de reconèixer una errada seva en un enunciat d'
un problema. Al final la Vera va superar la carrera, i malgrat les tensions amb
la Mad, acabarien tenint una bona amistat en el futur.
Després de la carrera, havia de fer un màster per
acabar essent astrònoma. I ho va fer. Va preparar la seva tesi del màster i la
va presentar al temps que era mare del seu primer fill. La Maud s' havia
equivocat al creure que deixaria l' astronomia...
I la tesi de la Vera va aixecar polseguera en el
món científic. Va ser agosarada i va plantejar si l' Univers sencer girava al
voltant d' un punt central, enlloc d' expandir-se com proposava el big bang. Es
va basar en mesures de la rotació de les galàxies, i en l' efecte doppler que
presentaven.
Després de la xerrada i les reaccions que va
provocar, va estar allunyada durant sis mesos de la Universitat, dubtant sobre
si acabaria essent realment astrònoma algun dia.
El seu treball es va fonamentar en un article de
George Gamow. El problema era que aquest científic estava sol enfront de la
resta del món científic amb les seves idees. I això ella no ho va saber fins
més tard.
Va arribar el seu segon fill, però ella va seguir
amb els seus estudis.
Ja al 1970 va ser quan va treballar amb en Kent
Ford sobre la brillantor de les galàxies. Creien que la variació de la seva
brillantor podia estar fonamentada en la velocitat de rotació dels estels al
seu voltant.
Va ser a l' estudiar la galàxia de l' Andròmeda,
la galàxia més gran a prop de la nostra, que van obtenir uns resultats
sorprenents i inesperats. La velocitat que presentaven els estels, aplicant les
lleis conegudes de la física, haurien donat com a resultat que la galàxia es
desmembrés. I això no passava...
Sols podia haver una explicació. Hi havia molta,
moltíssima més massa de matèria que
donava la cohesió necessària a la galàxia per evitar que els estels sortissin
disparats a la velocitat que viatjaven. La Vera havia descobert, sense
buscar-ho, la matèria fosca.
Avui en dia, sabem gràcies a la Vera, que el 90%
de la matèria de l' Univers és matèria fosca.
Els somnis d' una nena de 10 anys, mirant des del
llit de casa seva com viatjaven els estels cada nit, s' havien convertit en
realitat. Era una astrònoma que havia aportat al món de l' astronomia un dels
descobriments més apassionants del segle. Un repte que encara ens costarà molt
de temps aclarir.
La Vera ens va deixar el passat 27 de desembre,
als 88 anys, a la localitat de Princeton, on curiosament de jove, a la seva
Universitat la van refusar per que sols acceptaven estudiants masculins.
Els humans som un pou de ciència i d' estupidesa
viatjant en un embolcall de carn i pell...
Es va apagar un llum de vida amb la mort de la Vera,
però de ben segur que va aparèixer un nou estel al cel.
Gràcies per fer-nos més savis, Vera.
