La màgia del Pedraforca (I)

Els núvols negres que m' havien acompanyat en el viatge fins a Saldes no presagiaven res positiu. Estem a les portes de la tardor, i les turmentes i la pluja amenaça en qualsevol moment del dia. Quan vam arribar a aquest petit poble a la falda de la impressionant muntanya del Pedraforca, el cel blau volia empènyer les restes dels núvols, que ara semblaven més boira baixa que tenyia de gris clar el cel.

Aquesta part de Catalunya sempre m' ha enamorat. Caminar sobre el mantell de vegetació dels seus boscos és viure la sensació de trepitjar una coberta esponjosa que acarícia els sentits, mentre els pulmons s' emplenen d' un aire a pi barrejat amb herbes aromàtiques que transporten els pensaments cap a moments de la teva vida en que l' equilibri i la pau interior t' han fet sentir-te feliç.

Popularment la considerem com una muntanya màgica, imponent, majestuosa i acollidora. I realment penso que és cert. Hi ha màgia en el Pedraforca. Però la màgia la fan els mags, i és una feina per a cadascú de nosaltres trobar el nostre propi mag que converteixi la vivència de les sensacions que hi trobem al Pedraforca en aquestà màgia que et fa sentir estimat, acollit, comprès i desitjat.

Al cap i a la fi, quan vivim coses úniques, quan sentim moments indescriptibles, tenim la necessitat imperiosa de compartir-les amb algú que ens escolti i ens faci saber que si..., que pensa i sent com nosaltres, que mira a través dels nostres mateixos ulls i que ens dona la mà per acompanyar-nos en aquesta meravella que és la vida.

A la tarda, sols trepitjar Saldes, no podia reprimir la necessitat d' escapar al Castell i l' Ermita de Santa Maria, per gaudir de la vista de la vall i del propi Pedraforca. Era el lloc elegit per intentar, aquella mateixa nit, complementar la bellesa del paisatge amb la bellesa del firmament.

Una nit que a partir de les deu estaria dominada per la presència d' una Lluna que brillava amb intensitat, passades tres nits de la seva plenitud.

Ella seria l' encarregada de il·luminar de forma natural el cim del Pedraforca, i destacar-lo de la silueta fosca de l' horitzó.

Un cop ben sopat, en Jaume Jr. i jo vam ascendir de nou al Castell, per muntar en l' indret elegit les càmeres. La pujada va ser ràpida, i a cada passa un bon grapat de bestioles ens observaven en la foscor preguntant-se què dimonis anaven a fer aquells dos humans en unes hores de la nit en que el bosc ja era seu.

Estava muntant un objectiu de 8mm de focal, format ull de peix, a la càmera Canon, mentre el Jaume preparava el seu arsenal d' accesoris per fer lightpainting, quan per l' espatlla vaig notar una presència. Quan vaig girar el coll, vaig trobar-me-la davant els ulls. La Lluna, immensa, d' un color vermell intens..., intessísim, despuntava darrera un cingle. En Jaume va estar-li fent fotografies mentre jo ja iniciava la primera de les sèries de fotografies que em servirien per fer l' startrail de la nit.

Pels qui no ho sapigueu, un startrail és una fotografia resultat de sumar moltes fotografies fetes des de la mateixa posició, sobre un trípode, enfocant les estrelles darrera algun paisatge interessant. El resultat mostra el desplaçament de La Terra en forma de traces dels estels girant al voltant de l' estrella polar, deixant línies semicorbes que donen una aparença singular a la imatge.

Mentre les fotografies anaven caient, al ritme dels meus pensaments, que en la solitud de la nit em connecten amb tot allò que m' ha quedat per fer, que em queda per fer, i que no vull que em quedi per fer..., veia llums i colors dansar rera uns matolls propers, a tocar del castell, on en Jaume Jr. improvisava la seva creativitat amb la tècnica del lightpainting, sempre amb el permís de les rates pinyades que penjaven del sostre de les ruines del recinte.

Després de fer diverses sèries d' imatges, i quan ja començava a refrescar de debó, un so llunyà es va convertir en música que va il·luminar la vessant dreta de la vall darrera la muntanya. Saldes estava de festa major, i en un indret no gaire llunyà la gent dansava sota les notes musicals i els cants dels artistes, sense saber que quedarien plasmats en la meva fotografia i els meus records...

La boira va començar a apropar-se per la vessant est, i la Lluna la convertia en un autèntic mar que onejava cap a nosaltres, fins que l' onada es va fer aclaparadora i va tenyir d' humitat les òptiques de les càmeres. Va ser el moment de recollir i tornar a l' apartament, per descansar i recordar els bons moments viscuts en aquella màgica nit...

Aquí us deixo el resultat de l' startrail, amb llum de Lluna banyant el Pedraforca, els estels girant al voltant del nord, la claror a la dreta per la festa de Saldes, i un estel fugaç que va caure a la dreta de la Polar, permetent-me fer un desig. Però ja sabeu que aquest no es pot dir..., si no, no es complirà!

Espero que us agradi.

La galàxia del Remolí - Messier 51

De petit mirava embadalit la constel·lació de l' Ossa Major, o carro, com l' anomenava coloquialment el meu pare, pensant que ja era capaç de trobar i identificar un grup d' estels en el cel.

Poc podia imaginar aleshores que entre aquelles estrelles tant familiars, a molt poca distància, hi havia tantes i tantes galàxies que un dia seria capaç de fotografiar jo mateix.

Una de les galàxies més belles  és la catalogada com Messier 51, anomenada Galàxia del Remolí (o Whirpool en anglés). 

En realitat, es tracta de dues galàxies que estan en colisió. Aquest no és un fet estrany, ja que es produeix de forma habitual, i no suposa la destrucció de les seves estrelles i planetes. Penseu que la densitat d' una galàxia és tant baixa que quan colisionen, no arriben a impactar els seus estels, sino que es barregen, donades les elevades distàncies que hi ha entre uns i altres. En aquest procés de colisió es provoquen unes "marees" o deformacions que acaben en un llarg procés de compactació, formant una nova i única galàxia.

Se sap que en el centre de la galàxia més gran ( la de l' esquerra ), hi ha un potent forat negre. Això també és un fet habitual, que fins i tot a la nostra pròpia Vía Làctea es produeix.

Són curioses les nebulositats que es poden advertir a l' entorn de la galàxia, especialment entorn de la petita.

L' astrònom que per primer cop va ser capaç d' advertir braços espirals a la seva estructura va ser Lord Rosse, a l' any 1845. Com podeu imaginar, no podia fer una fotografia, així que sols podia plasmar-ho en un dibuix, i aqui sota us en poso una còpia.

Espero que us agradi aquesta galàxia. Una més entre els milions que hi ha a la constel·lació de l' Ossa Major, una de les més riques en aquests objectes, ja que està en direcció oposada al centre de la nostra galàxia i, quan mirem al "carro" estem en realitat mirant cap a l' exterior del braç espiral de la nostra galàxia, captant objectes molt, molt, molt llunyans...

M33 - Galàxia del Triangle

L' estiu ens ofereix un cel espectacular, saturat d' estels que conformen el braç de la nostra Vía Làctea. Malgrat això, no és una època especialment rellevant per fotografiar galàxies, que acostumen a veure's més fàcilment en direcció oposada a la Vía Làctea, ja que aquesta, entre els milions d' estels que la composen, i les nebuloses brillants i opaques que n'hi ha, fan de pantalla a l' hora de veure una galàxia a través d' ella.

Una excepció és la Galàxia del Triangle que, malgrat no estar exactament a la zona de la Vía Làctea, s' hi troba relativament a prop.

Aquesta galàxia es pot veure bastant de front, deixant-nos gaudir de la seva fantàstica estructura espiral, i forma part del nostre grup local de galàxies, junt amb la galàxia de l' Andròmeda i d' altres més petites. Està a uns 2,7 milions d' anys llum de nosaltres, i quan li fem una fotografía podem advertir sense gaires complicacions un bon nombre de nebulositats en els seus braços espirals. Són aquestes taques rosades i liloses, que no són més que masses de gasos incandescents compactant-se i excitant-se progressivament fins al moment en que generen per gravetat noves estrelles naixents.

Aquesta fotografia correspon al passat dia 25 d' agost, feta com sempre des del jardí de casa, on espero acabar fent el meu observatori personal per muntar-hi fix tot l' instrumental, i estalviar-me cada nit haver de dedicar més d' una hora al estèril procés de muntar, calibrar, ajustar i posteriorment tornar a desmuntar tot l' equip. És molt farragós fer-ho, però malauradament de moment així ha d' ésser...

L' estiu, en contra del que un pot pensar, no és la millor època de l' any per fotografiar. La calor ambiental fa que les fotografies siguin difícils de processar, per que apareix molt de soroll tèrmic de la càmera CCD. Les càmeres astronòmiques porten sistemes de refrigeración que arriben a rebaixar uns 20 graus la temperatura ambient, però quan les temperatures són de més de 25 graus, el soroll persevera en forma de puntents de color variats (blau, verd i vermell, els colors bàsics), i responen a impactes d' electrons en el sensor de la càmera, que confonen l' aparell fent-lo creure que són estels. 

Processar no és una feina fàcil. Tampoc és fàcil fotografiar... Requereix paciència i constància, a banda d' una bona dosi de sort. Quan no et falla l' electrònica de la muntura, se't penja el software del portàtil, i quan no, apareixen nuvolets que t' espatllen la sessió tant bon punt anaves a començar, un cop ja ho tenies calibrat tot.

Així, quan una imatge et surt més o menys decent, t' agrada compartir-la, no ja per esnobisme o per fer veure als altres lo molt guai que ets..., si no més aviat per que et quedes meravellat de la bellesa de l' Univers i necessites fer-los-hi veure als qui coneixes i, en el meu cas, també a tots aquells desconeguts que estiguin interessats en l' astronomia.

Suposo que per mi no té sentit tenir una afició si no em serveix per fer divulgació. M' agrada divulgar, i penso que és la meva vocació frustrada de jove, per raons que no venen al cas... Ara bé, mai no és tard per fer-ho, mentre la salut ho permeti i la voluntat sigui prou forta.

A mi, com també m' agrada escriure, em suposa una petita fórmula màgica poder dibuixar quatre mots acompanyats d' imatges sobre aquesta fantàstica pissarra que és un blog.

Ja acabo, per que tinc feina acumulada d' aquests dies de vacances, amb unes quantes imatges més que penjaré tant aviat com estiguin processades.

Una abraçada a tothom! 

Dades tècniques de la fotografia:

- 10 lights de 5 minuts

- 14 lights de 2 minuts (total exposició: 1h i 18 minuts, massa poc!!!) 

- sense darks, bias ni flats. Eliminació de soroll via dithering. Els flat són molt complicats de fer amb la QHY8L, i són una de les assignatures pendents de resoldre.

- tub òptic: MEADE reflector de 150mm apertura y 750mm de focal

- Muntura Skywatcher HEQ5

- Càmera principal QHY8L

. Tub autoguiat de 160mm de focal

- Càmera autoguiat: DMK21

- Processada amb Pixinsight 1.8

Cocoon Nebula - per a un amic que ha marxat...

Ahir em vam comunicar que un bon amic ens va deixar. Era una gran persona, entranyable i que feia molts anys que el coneixia. Vivía en un petit poble del Pirineu on el meus pares van acabar vivint per motius de salut. Es tracta d' Albanyà, a la frontera entre la Garrotxa i l' Alt Empordà.

Des de que puc recordar-ho, els meus pares s' estimaven a en Felip. Un paleta que treballava amb una envejable professionalitat, i un home respectuós i admirable en tots els aspectes. La seva familia ha estat i segueix essent part de la columna vertebral d' aquest encissador poble...

Em fa mal pensar en el dolor de la seva familia, en aquests moments de solitud, de pèrdua i de constatació de que hi ha coses en les que és impossible una marxa enrere. Hi ha passes que sols permeten anar endavant, i una d' elles és quan marxen els pares i ens deixen sols. Prou bé que ho sé jo mateix...

Avui m' agradaria fer el meu petit homenatge a en Felip, de la manera que se'm dona millor. I no és altra que mostrar la bellesa d' aquest Univers en el que vivim i del que formem part. Potser penseu que quan es diu que som "pols d' estels" es tracta d' una frase feta. Però no..., us puc assegurar que la matèria de la que estem fets tots i cada un de nosaltres, els elements químics que formen part del substracte de la nostra carn, ossos i cervell, es van crear en el cor dels estels, i que després, en un instant d' extrema brillantor, en forma d' explosió, es van escampar per l' Univers, a l' espera de que es creessin noves estrelles i planetes al seu voltant. Un d' ells el nostre.

La Cocoon Nebula és una d' aquestes nebuloses. En el seu cor vermellós hi ha nous estels naixent, i al seu voltant, probablement, s' estan creant nous planetes.

Potser en Felip, la seva ànima eterna que forma part d' aquest Univers, tornarà a il·luminar amb la seva brillantor un nou ésser que naixerà, creixerà i estimarà, tornant al cicle etern de la vida.

Aquesta és la meva personal esperança...

De moment us deixo aquesta nebulosa que durant les nits d' estiu ens vigila des del més alt en el cel, a la constel·lació del Cigne, i aprofito per enviar-li un darrer missatge d' estimació a aquest amic que ha decidit seguir el seu camí.

Fins sempre, Felip!

Curiositat: com funcionen els llums dels avions???

Avui us presento una nova curiositat, aprofitant una fotografía meva del passat mes de gener.

A la imatge es pot veure quin era el meu objectiu: captar la constel·lació de l' Ossa Major ( o el Carro, popularment anomenada). Apareix al centre de la fotografia, verticalment.

La imatge està feta amb la meva Canon 100D, amb un objectiu de 18-50mm, fixat a 18mm, i amb una ISO de 1600. Son un total de 35 segons d' exposició, que ja mostren la traça dels estels (imagineu si es nota el gir de la Terra, que en 30 segons els estels ja semblen desplaçar-se pel cel).

La gràcia afegida a la imatge és aquesta línia que creua la constel·lació. Segur que ja sabeu de què es tracta....

Si, efectivament, és el rastre de un avió, provinent de la frontera amb França i en direcció a Girona o a Barcelona.

Quines dades obtenim de la fotografía?

- A la banda esquerra, sota l' ala, porten un llum vermell fix

- A la banda dreta, també sota l' ala, porten un llum verd fix.

Aquests llums serveixen per que en ple vol, quan un avió es troba a un altre en la seva pròpia ruta, pot determinar si va en el seu mateix sentit, o van en rumb de col·lisió. Si és aquest darrer cas, els llums indiquen per quina banda han de passar un en relació a l' altra per evitar el xoc.

- L' avió també porta un llum blanc, estroboscòpic, que fa intermitències, i permet visualitzar més eficientment la posició l' avió en vol. També porten un altre llum vermell intermitent, posat a l' esquerra del blanc, i que té una freqüència d' una intermitència per cada dues de la llum blanca.

Com podeu veure...., una simple imatge ens pot informar de moltes coses quan l' observem amb deteniment.

Ah..., per cert..., sabeu que la segona estrella de la cua de l' Ossa Major es veu visualment com una estrella doble?. Si teniu bona vista, de nit podeu veure Mizar més brillant i just a sobre d' ella un altra estel que s' anomena Alcor. A la imatge podeu veure les seves dues traces just per sota de la trajectòria de l' avió.

En realitat, es tracta d' un sistema d' estrelles sixtuple: Mizar pertany a un entramat de quatre estels que tenen òrbites que giren unes al voltant de les altres, i Alcor és un sistema binari (de dos estels), que a l' hora, giren al voltant del sistema de Mizar. Quin merdé, no....???

Us imagineu un planeta que orbiti a algun d' aquests estels, on continuament apareguin els sis sols per l' horitzó? Qui podrà dormir allà???

Feu la prova el proper cop que veieu el carro. Si podeu distingir a Mizar i Alcor, tindreu l' agudesa visual dels mateixos indis americans, que l' anomenaven "el cavall i el genet"...

I finalment, com podeu veure... hi havia núvols. Núvols que es veuen més clars en plena nit. Per què?
Doncs per que els núvols actuen com a mirall per la llum provinent de terra. Ens reflecteixen els llums dels carrers, del fanals, dels cotxes. Com els llums nocturs acostumen a ser de to taronjós, els núvols sovint es veuren d' aquesta tonalitat durant la nit. I si no, fixeu-vos quan sigueu a la ciutat, en una nit amb núvols, què vermell es veu el cel...

Fins aviat!

Curiositat (apliquem el nostre sentit comú): Per què els coets es llencen a prop de la zona equatorial del planeta Terra?

No ho havieu pensat mai?

Els coets es llencen des de Florida, des de les antigues colònies franceses a la Guayana, etc...

Potser és que als astronautes els hi agrada anar a la platja abans de sortir a l' espai?

És un requisit previ anar bronzejat amb l' uniforme d' astronauta?

No...., evidentment no.

Doncs...., quin és el motiu?

Pensem.............

Agafem una corda: deixem una llargada d' un metre i donem-li voltes al nostre entorn amb una ampolla mig plena d' aigua a l' extrem. Donem una volta cada dos segons...

La fórmula del perímetre de la circumferència que fem és: 2xPixR, on 2 és dos (jejeje), Pi és 3,1415926... i R és el radi, en aquest cas 1 metre.

Apliquem-ho:

2 x 3,1415926 x 1 = 6,28 metres/segon

Què és aquest nombre?: dons ens diu que en dos segon (temps que tardem en fer una volta) recorrem 6,28 metres.

Si convertim a kms/h són 11,31 kms/h.

Molt bé. Ara deixem 2 metres de corda, i tornem a donar una volta cada segon. Calculem:

2xPixR = 2 x 3,1415926 x 2 = 12,56 metres/segon, o el que és el mateix: 22,62 kms/h.

Donant igualment 1 volta cada dos segons, anem el doble de ràpids si ens allunyem el doble del centre del punt de gir (és a dir, varia proporcionalment).

Apliquem això a la Terra. Anem al pol Nord, i marquem un punt negre al mig. Tirem la corda que arriba fins a BCN. És llarga...si. Però més llarga és si la tirem fins a l' equador. Per tant, com més a prop de l' equador, més lluny estem del centre de la Terra i del seu eix de gir. La mesura no hauria de ser del del pol Nord, sino desde l' eix que va del pol Nord al pol Sud i passa pel centre de la Terra. Com la Terra és rodona, està clar que just a l' equador s' està al màxim de lluny d' aquest eix.

La Terra dona una volta un cop al dia. Estiguem a Barcelona o a l' equador. Però la velocitat de gir és superior a l' equador, com acabem de demostrar.

Si llencem un coet des d' allà, sortirà més ràpid de la Terra per l' efecte de l' energía cinètica que s' hi afegeix. Això suposa menys consum de combustible.... 

No és cap tontería.

Apa...., una curiositat resolta! 

Skp by Jaume Mas

Fa ja uns mesos vaig començar a signar les meves imatges amb un logo i el meu nom. Un bon amic, que també fa fotografía astronòmica, em va dir que ho fés. Em va sorprendre, per que sempre he pensat que amb prous feines soc capaç de captar la realitat de la bellesa que hi ha al cel, i no veia el motiu pel qual havia d' identificar la meva humil obra.

Però si..., la realitat supera la ficció, en la seva vessant més mediocre. Fins i tot en aquest món de l' astronomia hi ha qui s' aprofita de les teves imatges per al seu propi benefici. Així que vaig fer-li cas, i a partir d' aleshores sempre que en publico alguna, ja sigui en aquest blog o a facebook, inclou la signatura Skp by Jaume Mas.

No deixa d' ésser trist pensar que hi ha tant miserable pel món, però la mediocrud empeny a algunes persones a buscar aparentar el que en realitat no són, enlloc de centrar-se en simplement donar el millor de si mateixes.

D' on ve Skp?. Doncs ve de Skyplanets, que és el nom que vaig elegir per identificar la meva web, el blog i tot el que faig relacionat amb l' astronomia.

Aquest és un altra tema curiós... Vaig registrar la marca Skyplanets al registre de marques, i fixa't tu que resulta que vaig rebre amenaces per que retirés la sol·licitud, per que s' assemblava massa a "Sky", la monstruosa marca productora de TV i mitjans audiovisuals que promociona fins i tot un equip ciclista...

Jo... una amenaça.... 

No puc evitar sorprendre'm de que una empresa vulgui monopolitzar un terme que significa "Cel" en anglès...

Com pots pretendre que ningú més en el món pugui fer servir aquesta paraula? A mi em sembla un abús, i una mesura desproporcionada...

Així que aquí estic, amb el meu blog i la meva signatura Skp...., amenaçat pels poders econòmics mundials. Jo..., un simple astrònom amateur que sols intenta compartir els seus coneixements amb la resta de gent d' aquest corrupte planeta que estem construint entre tots...

Guanyarem, Neu!!!, dona'm la mà..., que junts ens en sortirem!

M17 - Nebulosa Omega

La Nebulosa Omega, catalogada com Messier 17, és una formació de gas molecular que es troba entre 5.000 i 6.000 anys de nosaltres.

La visió que tenim d' ella és "de costat". Si la veiessim plana seria molt més espectacular.

Hi ha textures molt ben definides dins la seva estructura, i la tonalitat vermella destaca dràsticament en tot el seu entorn.

La pròpia nebulositat on és immersa té unes dimensions d' uns 40 anys llum de llarg i és una de les regions de HII més brillants del cel.

Dins del nucli hi ha un cúmul d' estels, que sumen en total més d' un centenar. D' aquesta forma exciten i il·luminen la nebulosa. Es creu que la pròpia nebulosa ha servit per ajudar a nèixer a més de 8.000 estrelles.

Es tracta d' una imatge del 22 d' agost del 2016. Hi ha soroll tèrmic no resolt correctament, degut a que no vaig fer una gran sèrie d' imatges. Sols vaig poder aprofitar 6 imatges de 5 minuts cada una, el que suposa molt poca llum (mitja hora d' exposició total) per a una nebulosa. Aquest estiu segur que la milloraré!

El mur del Cigne

Ara que ja la primavera ens ha emplenat de flors i de pluges, per la nit podem allargar les hores de sessió nocturna, per que la temperatura ambiental ja no és tant rigorosa com en ple hivern.

Ben entrada la nit, apareix per l' horitzó est la constel·lació del Cigne, acompanyada de prop per la brillant estrella Vega, a la constel·lació de la Lyra.

Ja podem començar a cercar entre els milers d' estels i núvols de pols que composen el gruix de la nostra galàxia, la Vía Làctea.

Milers d' estels emplenen el cel, donant aquesta tonalitat blanquinosa, que sembla un núvol passatger que creui per sobre els nostres caps. Però no..., no es mou. Aquest nuvolet és el sumatori de miríades d' estels que esperen als nostres ulls, i als nostres aparells òptics.

Avui us presento una fotografia que obtenir en una sessió el passat mes d' abril, amb Lluna pràcticament inexistent durant bona part de la nit, i acompanyat de la meva filla Júlia, la tècnica que es posa als controls del portàtil i supervisa que no m' equivoqui.

A la imatge, sumatori de 15 imatges de 5 minuts d' exposició cada una (és a dir, un total de 75 minuts d' exposició), podem veure el mur del Cigne, que es la barrera lluminosa central de la nebulosa NGC 7000, anomenada també Nebulosa de Nordamèrica, per que la seva forma recorda aquesta part del continent nord de l' altra banda de l' Atlàntic.

El tub és el MEADE reflector de 150mm/750mm, la CCD és la QHY8L, i la muntura, la NEQ6. Està processat tot plegat amb Pixinsight Core.

Espero que us agradi.

Triplet de Leo

Avui us presento el conegut com "Triplet de Leo".

Es tracta d' un conjunt de tres galàxies que estan situades a la constel·lació de Leo, conegudes com M66 (o NGC3627), M65 (o NGC3623) i NGC3628.

Com recordatori del que significa aquesta codificació, els objectes anomenats amb una "M" inicial pertanyen al catàlog de Charles Messier, astrònom francès del segle XVIII, especialitzat en la identificació de cometes. Mentre feia la seva feina, es dedicava a catalogar tots aquells objectes del cel que eren prou brillants com per ser observats a ull nu o amb un instrument poc potent, i tenien una brillantor difosa que es podia confondre amb les dels cometes. Així, en següents observacions, ja els tenia identificats per les seves coordenades i evitava perdre temps de recerca.

Els objectes que comencen amb "NGC" corresponen al "New General Catalogue", que conté molts més objectes, i més dèbils que el de Charles Messier. Els objectes Messier també tenen codificació NGC, i d' altres catàlegs existents.

Aquest conjunt de tres galàxies són molt interessants, per que permeten ser fotografiades dins d' una sola imatge, ja que estan molt properes les unes de les altres. La distància a que es troben de nosaltres és d' uns 35 milions d' anys llum.

A banda d' aquest fet, és molt interessant veure que cada una de elles es presenta amb una perspectiva diferent. M66 es veu bastant espiral, i plana en relació a nosaltres. M65 apareix con espiral amb una certa perspectiva d' inclinació, i NGC3628 es veu totalment de costat.

La fotografia està feta el passat 4 d' abril des d' Albanyà (Pirineu de Girona), amb un tub reflector de 150 mm de diàmetre i 750 mm de distància focal, sobre una muntura NEQ6 i amb una CCD QHY8L, guiat tot a través de una DMK21AU amb un tub de 210mm de focal.

Són un total de 20 imatges de 5 minuts cada una, sumades i fent promig, acumul·lant un total de 1 hora i quaranta minuts d' exposició.

A les darreres imatges, va aparèixer una mica d' humitat ambiental que va enterbolir les tomes, cosa que passa freqüentment quan treballem des d' indrets on hi ha un riu proper, com és el cas.

Es poden veure els braços espirals a les dues galàxies del catàleg Messier, amb unes tonalitats rosades que són nebuloses on estan neixent estrelles dins d' elles. A la galàxia NGC3628, el perfil ens permet observar els núvols de pols interestelar més foscos, perfilant el disc de la galàxia, i com les estrelles es dispersen de l' eix central com més lluny són del centre de la galàxia.

Si us fixeu una mica, a la imatge hi ha d' altres galàxies encara més llunyanes i petites. A dalt a l' esquerra hi ha una espiral de costat (IC2763), i cap a la meitat a la part de dalt i ha una altra al costat d' una estrella, etc.... Hi ha galàxies de brillantor molt dèbil (magnitud 16).

Per que us feu una idea, l' estrella polar és de magnitud 1. Una estrella de magnitud 2 brilla la meitat que una de magnitud 1. Una de magnitug 3 la meitat que una de magnitud 2, i així succesivament. Els nostres ulls arriben a veure estrelles de magnitud 5. Un feu ara una idea del que representa magnitud 16?

Tot i que no podem observar-ho, les galàxies tenen un "embolcall" de matèria fosca, que dona cohesió a les galàxies. Si aquesta matèria fosca no existís, la velocitat de rotació que s' ha detectat a les galàxies que podem veure a l' Univers és tant elevada, que les estrelles sortirien disparades al girar al seu voltant per l' efecte de la força centrífuga. Això no passa, per que la gran massa d' aquesta matèria fosca les manté enganxades a la galàxia per la força gravitacional.

En ple segle XXI desconeixem de que està composada la matèria fosca. Es creu que no té res a veure amb la matèria que coneixem, i de que estan fetes les estrelles i nosaltres mateixos.

Junt amb l' energia fosca, són dos dels misteris més grans de l' astronomia actual, sobretot per que representen el 95% de l' Univers. I és absolutament desconegut per a nosaltres..... 

Els meus inicis......

Tinc una història que no he explicat mai, excepte en els meus cercles de confiança...

És la meva petita i modesta història personal. Un exemple més de com la vida, sovint, ens traça el camí del nostre destí de forma subtil, adreçant-nos "casualment" cap a sendes que si som capaços d' estar atents, ens poden acabar obrint les portes de la felicitat. Una felicitat senzilla, serena, fonamentada en la descoberta d' un mateix i que et permet trobar el sentit a la teva vida.

La meva història va començar una tarda de diumenge, en el vell pis de Gràcia on vivia de petit, en companyia dels meus pares i la meva germana. Jo tenia aproximadament 8 anys. Un dels meus entreteniments era, a aquella edat, endinsar-me per la porta de l' habitació de la meva germana quan ella no hi era a casa. Ella tenia aleshores 15 anys, i la diferència d' edat suposava una atracció pel descobriment del que suposava fer-se gran. D' aquella habitació em fascinaven els posters a les parets. Puc recordar un de Simon i Garfunkel, del su LP del "Pont sobre aigües turbulentes", i un altre d' en Mark Spitz, amb totes les seves medalles penjades del coll. Entrant per la porta, a la dreta, hi havia un prestatge que el meu pare va fer artesanalment, que estava encastrat al dintell d' una antiga porta que havia comunicat l' habitació de la meva germana amb la dels meus pares. Recordo quan encara existía aquella porta, i les persecucions a tota la velocitat que em permetien les meves cames de nen, intentant atrapar a la meva germana per dins de casa. També tinc gravada a la memòria la imatge del meu pare treballant sobre la taula del menjador, mentre tallava i encolava la fusta del trencaclosques d' aquella prestatgeria - escriptori - moble sabater que amb les seves mans d' artista anava acoblant davant de la meva atònita mirada. Era un home que em va ensenyar a crear, a ser polit, i a creure'm que realment no hi ha res impossible si un té voluntat per fer allò que es proposa. Era el meu heroi.

I va ser mirant detingudament aquella prestatgeria, i enfilant-me com podia per arribar a la part més elevada, que vaig fer caure per error un plec de llibres que hi havia amagatzemats. Un d' ells, que estava malmès i tenia desencolats els fulls, va acabar a terra obert per una plana on hi havia una fotografia que em va deixar embadalit.

Era una imatge de l' Univers. Els colors i les formes d' aquells núvols lluminosos em van deixar enamorat. Vaig fullejar el llibre i quan vaig veure la Galàxia de l' Andròmeda vaig acabar de caure al parany. Vaig néixer com astrònom. El meu cor i la meva ànima van decidir de sobte saber més de tot allò, i es va encendre dins meu una espurna que m' animaria a aprendre tot el que pogués del cel.

Vaig tornar el llibre al seu lloc, procurant no deixar pistes de la meva estada allà, i vaig tenir clar que sempre que em fos possible hi tornaria per fullejar-lo.

Un dia li vaig demanar a la meva germana, i me'l vaig fer meu, formalitzant aquesta fita amb una signatura sota la seva.

El meu pare em veia sortir cada nit al balcó de casa, des d' on es veia el Tibidabo i una ampla part del cel sud-oest. Allà em quedava, tancant les persianes practicables, mirant els estels i intentant identificar-los. El pare em va acabar regalant un llibre, petit i senzill, que em va fer una il·lusió indescriptible. Sobretot pels planells del cel que tenia a la part posterior del llibre, que em van permetre anar traçant línies imaginàries en el cel, i cada nit trobava un nou estel i aprenia el seu nom.

Ara era l' Ossa Major, amb els estels Mizar i Alcor, ara Arturo, que apareixia més enllà de la prolongació de la cua de l' Ossa i brillava taronjós. Més endavant i quasi en angle recte apareixia Spica... Què fantàstic veure que cada nit estaven allà mateix, esperant-me!.

Més endavant li vaig demanar permís al pare per pujar al terrat de la finca, des d' on podia veure 360 graus de cel. I moltes nits hi pujava.

Al llibre hi havia imatges de telescopis, i tenia una ànsia brutal de tenir-ne un. 

No cal dir que el llibre va acabar trinxat, però de més gran el vaig buscar i me'l vaig tornar a comprar per tenir-lo com record.

Al cap de poc temps vaig conèixer l' Agrupació Astronòmica Aster, on em va acompanyar el pare a fer-me soci, amb poc més de 10 anys. Quan sortia del cole, alguns dies m' acostava a peu a la seva seu, a Passeig de Gràcia. Allà podia veure les revistes "Sky & Telescope" que venien dels Estats Units, i les seves planes amb anuncis de venda de telescopis increïbles, de marca Celestron (els taronges) i Meade. Allò em semblava un somni inabhastable. A Aster tenien un tub reflector taronja amb el que vaig mirar per primer cop`el cel. Vaig ajudar a pintar la cúpula del seu observatori per dins. Un trist observatori poc aprofitat i encastrat entre edificis que l' aniquilaven...

I el pare em va regalar uns prismàtics. Creia que allò seria un caprici passatger, i com a casa erem molt humils, no era assenyat malbaratar els diners. Els prismàtics em van semblar una meravella. Els vaig aprofitar, i vaig veure la Lluna i els satèlits de Júpiter, a part de perdre'm per la immensitat del cel, banyant-me entre petits punts de llum.

I...sabeu..., encara els tinc, aquests prismàtics!

Però no...., aquell caprici no va ser passatger. Fins i tot li demanava al pare la seva càmera de doble objectiu Minolta per fer fotos del cel de nit. Ja vaig començar amb l' astrofotografia amb 10 anys. I finalment ho va tenir clar, i em va regalar un refractor de 6 cms japonés que era fantàstic, i que, evidentment... encara tinc.

I mentre m' empapava de les circulars de l' Aster i l' Agrupación Astronómica de España y América, vaig conèixer per carta al senyor Costa, fabricant de miralls per telescopis (qui m' anava a dir que 40 anys més tard tindria un Dobson de 30 cms amb un mirall seu), i enviava correspondència a la NASA, i als principals observatoris americans, que em facilitaven gratuitament fotografies, cartells i documentació.

Més tard va arribar un telescopi reflector de 114mm d' obertura. Va ser quan el pare ja estava malalt d' enfisema pulmonar, i començava a veure que hauria de renunciar al meu somni d' ésser astrònom. La millor sortida professional que podia tenir en cas de ser-ho, era anar a parar a Canàries, lluny de casa, i el pare no viuria masses anys. No podia deixar la mare sola.

Els seus darrers anys van ser els millors per a ell. Va anar a viure a un petit poble del Pirineu de Girona, que es diu Albanyà. Allà em coneixien per dues coses: per anar tot el dia en bicicleta i pel meu telescopi.

Jo em vaig quedar a Barcelona, vivint sol als 17 anys, mentre feia COU i treballava als matins. L' any següent vaig elegir finalment fer econòmiques, per tenir més sortides professionals i tirar endavant la familia.

Van ser anys de molta lluita, treballant, estudiant i fent la compra, cuinant, fent de marujo de casa, posant rentadores i aprofitant estones per escriure les meves sensacions i experiències quotidianes. Allò em va acabar posant a lloc i vaig créixer com persona.

La mili em va trencar la carrera pel mig, i quan la vaig acabar vaig trobar feina en un parell de mesos. I als 30 dies de començar a treballar va morir el pare.

La vida va canviar de nou. Després de 6 anys de viure sol i marcar-me el meu ritme, vaig tornar a tenir la mare a casa, i el sou quasi no m' arribava per pagar les factures. Les hores extres ajudaven a fer-ho, a costa de perdre classes de 18 a 22h. Els apunts de classe dels amics de la facultat em van permetre anar aprovant, i amb molt d' esforç un dia vaig acabar la carrera.

Quan vaig tornar a disposar d' una mica més de temps lliure vaig recuperar els meus orígens. Vaig aconseguir anar adquirint material astronòmic i aprendre noves tècniques, barrejant informàtica, fotografia i astronomia. Un repte rera un altre, que acaba donant satisfaccions en moltes vessants.

M' agrada fer fotografies, m' agrada fer xerrades i sessions públiques d' observació, i m' encanta pensar que potser ajudi a alguna persona a despertar en aquest fantàstic món de l' astronomia com jo vaig fer als meus 8 anys.

L' astronomia t' ajuda a valorar les coses senzilles de la vida, respectar el món on som, i sentir-te humil i important a l' hora, mentre mires d' integrar-te en el paissatge universal.

Ara, després de tants anys, miro l' Andròmeda del llibre i la comparo amb aquesta fotografia meva, i sento la satisfacció de pensar que la que he fet jo és millor!

Nebulosa NGC 6888, o Crescent Nebula

La nebulosa NGC 6888, o Nebulosa Creixent, es troba a la constel·lació del Cigne, i està formada per núvols de matèria en moviment, originats per corrents de vent estelar que genera l' estrella Wolf-Rayet HD192163, fent colisionar i dinamintzant el vent més lent que va expulsar l' estel quan es va convertir en gegant vermella (es calcula fa uns 400.000 anys).

Un estel es converteix en gegant vermella quan està acabant la seva energia primària, i la gravetat ja no es capaç de compensar les forces d' expansió, que fan que un estel vagi augmentant de tamany progressivament. Això li acabarà passant al Sol, i les seves dimensions aniràn més enllà de l' òrbita de Mart. 

Tranquils, que no ho veurem. Passarà en un futur molt, molt llunyà. Serà aleshores quan el nostre planeta es volatilitzarà per sempre...

La foto la vaig fer durant l' agost passat (25 d' agost), però fins avui no l' he processat. Ja era hora!

Són 12 imatges de 5 minuts cada una, sumant un temps total d' exposició d' una hora. Estan captades amb un reflector MEADE de 150mm de diàmetre i 750mm de focal, amb la CCD QHY8L, sobre la muntura NEQ6.

Espero que us agradi.

Ocultació de l' estrella Aldebaran darrera la Lluna

Aquesta nit, del 5 de febrer de 2017, la Lluna ha ocultat passats uns pocs minuts de les onze de la nit a l' estel Aldebaran, de la constel·lació de Taure.

Esperava fotografiar l' event, i fins i tot fer un vídeo, però aquesta nit el vent bufava amb moltíssima força a Barcelona.

No podia estar-me d' intentar captar almenys una imatge, així que al final he acoblat un tub refractor de 102/500mm a la Canon, i a pols he pogut apuntar la Lluna just uns instants abans de l' ocultació.

No puc queixar-me del resultat.

A la imatge, he replicat la fotografia amb una altra envoltant la Lluna amb un cercle, per que es vegi on queda Aldebaran. Com podeu veure, si mireu la part superior esquerra de la Lluna, està pràcticament al límit d' amagar-se. Tot just un minut abans de desaparèixer.

La imatge s' ha hagut de tractar separant l' estel de la imatge de la Lluna. Una manipulació exagerada, però sino, no s' haguessin vist a l' hora ambdós objectes. La fi justifica els medis.

Bona nit!!!

VERA RUBIN, astrònoma que estàs al cel...

Ser dona en el món de la ciència ha estat una cursa d' obstacles. De fet, el món de la ciència no deixa d' ésser una cursa d' obstacles per si mateixa, i no pas per les incògnites que ens planteja a diari, si no més aviat per les travetes que es fan mútuament entre científics per escalar graons de prestigi i currículum personal.

Una llàstima, com sempre, que la competitivitat sigui la característica dominant de la nostra espècie. Una competitivitat ferotge, s' entén. Si es tracta de competitivitat sana i respectuosa pot ser molt positiva. Però sovint els científics es mosseguen la llengua a l' hora d' exposar idees agosarades per la por al ridícul que en el seu entorn poden marcar-lo professionalment de per vida.

En el cas concret de la Vera (Vera Cooper Rubin), de ben jove va sentir l' atracció per l' Univers i els seus misteris. Vera va néixer a l' any 1928 a Filadelfia (USA). Els seus pares eren immigrants d' origen jueu, i van haver de lluitar i adaptar-se als temps de la Gran Depressió. Després d' uns quants canvis de feina, el seu pare va aconseguir un lloc de treball a l' administració pública, concretament al departament d' agricultura de Washignton.

Els engranatges del destí van començar a girar a partir d' aquell moment per a la petita Vera.

La família va haver de canviar de lloc on viure, i el lloc elegit va ser una casa adossada a Washington. La Vera tenia una germana, i totes dues eren noies amb molt de caràcter, així que van acordar separar per una línia imaginària l' habitació que els hi havia estat assignada. Aquest fet tant banal va ser una altra volta de cargol en el destí de la Vera. El cas és que la meitat de l' habitació que li va pertocar era la que estava a la banda del gran finestral de la cambra, i des del seu llit podia veure, de nit, els estels brillant en el cel girant al voltant de l' estrella Polar. Els pensaments de la petita Vera es van anar alimentant cada nit de la llum dels estels, despertant en ella l' amor per l' astronomia i les ganes de saber cada cop més coses sobre aquells petits punts de llum. Tenia tot just poc més d' onze anys...

No eren poques les nits que estava hores senceres mirant el cel, veient estels fugaços i esperant al dia següent per dibuixar les seves traces en el cel. Fins i tot va poder veure alguna aurora boreal i l' alineació d' alguns planetes brillants. Va ser aleshores quan va decidir dedicar la resta de la seva vida a l' astronomia.

El següent pas va ésser començar a treure llibres de la biblioteca per aprendre més coses. Tanta era la passió que posava la Vera, que uns amics dels seus pares se l' enduien de tant en tant, junt amb la seva germana, a Virgínia, on els cels eren encara més foscos, i allà va aprendre d' ells els noms de les principals constel·lacions boreals.

El seu pare també va posar el seu gra de sorra, i la va ajudar a construir un petit telescopi refractor de 2 polzades de diàmetre. La Vera va començar a fotografiar el cel. Aquella bellesa la captivava i feia que l' avorriment no tingués sentit a la seva vida. Cada imatge, cada objecte, eren un repte a assolir. I esperava la tornada de l' escola per fer els deures ràpidament i poder estar lliure quan el sol s' amagués darrera l' horitzó, naixent una nova nit on avançar en els seus projectes.

Ja amb catorze anys, la Vera va començar a anar al D.C. Amateur Astronomer Club, on va escoltar per primer cop a astrònoms como Harlow Shapley i  Donald Menzel. Això si, l' havia d' acompanyar el seu pare, per que no estava ben vist que hi acudís una noia sola...

Durant la segona guerra mundial, mentre el seu pare estava a la marina, ella va poder anar a la Universitat de Vassar on va cursar un curs de tres anys. Eren temps difícils, i per tirar endavant els estudis va haver de treballar. Li va sortir una oportunitat al departament d' astronomia de la Universitat, i s' hi va apuntar. Allà va conèixer una astrònoma professional, la Maud Makensom. Li donava tres classes setmanals i un crèdit addicional d' Història de l' Astronomia. Va fer per primera vegada classes tècniques, on va poder tocar un telescopi de veritat. I ella mateixa feia els seus dibuixos d' observació, a banda dels que havia de fer al quadern de classe.

En el segon any de carrera ja es va deixar anar, fent servir el telescopi de 15 polzades per fotografiar el cel. I en el tercer i darrer any, va tenir algunes tensions amb la Maud Makensom, que considerava que no es prenia les coses prou seriosament. La Vera havia conegut un noi amb qui compartia tot el temps que podia, i la seva mestra creia que si es casava, deixaria l' astronomia definitivament.

El punt més tens va ésser l' examen final de carrera, on la mestra va haver de reconèixer una errada seva en un enunciat d' un problema. Al final la Vera va superar la carrera, i malgrat les tensions amb la Mad, acabarien tenint una bona amistat en el futur.

Després de la carrera, havia de fer un màster per acabar essent astrònoma. I ho va fer. Va preparar la seva tesi del màster i la va presentar al temps que era mare del seu primer fill. La Maud s' havia equivocat al creure que deixaria l' astronomia...

I la tesi de la Vera va aixecar polseguera en el món científic. Va ser agosarada i va plantejar si l' Univers sencer girava al voltant d' un punt central, enlloc d' expandir-se com proposava el big bang. Es va basar en mesures de la rotació de les galàxies, i en l' efecte doppler que presentaven.

Després de la xerrada i les reaccions que va provocar, va estar allunyada durant sis mesos de la Universitat, dubtant sobre si acabaria essent realment astrònoma algun dia.

El seu treball es va fonamentar en un article de George Gamow. El problema era que aquest científic estava sol enfront de la resta del món científic amb les seves idees. I això ella no ho va saber fins més tard.

Va arribar el seu segon fill, però ella va seguir amb els seus estudis.

Ja al 1970 va ser quan va treballar amb en Kent Ford sobre la brillantor de les galàxies. Creien que la variació de la seva brillantor podia estar fonamentada en la velocitat de rotació dels estels al seu voltant.

Va ser a l' estudiar la galàxia de l' Andròmeda, la galàxia més gran a prop de la nostra, que van obtenir uns resultats sorprenents i inesperats. La velocitat que presentaven els estels, aplicant les lleis conegudes de la física, haurien donat com a resultat que la galàxia es desmembrés. I això no passava...

Sols podia haver una explicació. Hi havia molta, moltíssima més massa de matèria  que donava la cohesió necessària a la galàxia per evitar que els estels sortissin disparats a la velocitat que viatjaven. La Vera havia descobert, sense buscar-ho, la matèria fosca.

Avui en dia, sabem gràcies a la Vera, que el 90% de la matèria de l' Univers és matèria fosca.

Els somnis d' una nena de 10 anys, mirant des del llit de casa seva com viatjaven els estels cada nit, s' havien convertit en realitat. Era una astrònoma que havia aportat al món de l' astronomia un dels descobriments més apassionants del segle. Un repte que encara ens costarà molt de temps aclarir.

La Vera ens va deixar el passat 27 de desembre, als 88 anys, a la localitat de Princeton, on curiosament de jove, a la seva Universitat la van refusar per que sols acceptaven estudiants masculins.

Els humans som un pou de ciència i d' estupidesa viatjant en un embolcall de carn i pell...

Es va apagar un llum de vida amb la mort de la Vera, però de ben segur que va aparèixer un nou estel al cel.

Gràcies per fer-nos més savis, Vera.    

Nebulosa d' Orió - 26 de desembre de 2016

La nit es presentava humida i freda. Orió ja estava alt en el cel, a prop del passi del meridià (línia imaginària que creua de nord a sud el cel). 

Vaig intentar control·lar-me, i dedicar-me exclussivament a fotografiar un sol objecte, per intentar captar el màxim de senyal possible. I vaig estar des de les 23h fins a quarts de 4 de la matinada passant fred, captant diverses sèries de fotos de la M42.

Finalment, d' un total de 86 imatges, sols vaig poder aprofitar la meitat. Cap de les que vaig fer d' exposicions de 5 minuts era bona. La humitat ambiental saturava les estrelles i les "inflava", fent perdre detall.

L' hivern és complicat a Albanyà...., massa humitat. Una llàstima, per que a l' estiu ja se sap que la calor ambiental genera soroll a les càmeres. Així que no hi ha una fórmula màgica que permeti una satisfacció plena.

Cal tenir la sort de disposar d' una nit seca, freda, i amb un bon seeing. Sovint penso que és demanar massa....

Les dades tècniques de la foto són:

Equip: reflector de 150/750mm, muntura NEQ6, càmera QHY8L, autoguiat amb tub de 130mm i DMK21AU

Fotos: 34 fotos de 60 segons + 14 de 180 segons. Total: 76 minuts d' exposició (massa poc!!!!!!)

Processat: apilades amb Deepskystacker i tractades amb Pixinsight Core 1.8.

Bon any a tothom!!!