dimecres, 21 de novembre del 2012

El petit planeta blau

Potser no recordeu el que va passar un dia tal com el 5 de setembre de 1977...
Aquell dia, des dels Estats Units d' Amèrica, es va llençar una nau a l' espai. Una nau que seria del tot especial per a la nostra civilització. Una bella història que ens deixa veure un cop més com la tecnologia és capaç de vestir-se de màgia per fer-nos sentir coses úniques.

El seu objectiu era visitar els planetes Júpiter i Saturn, prenent imatges properes de la seva superfície i dels satèlits que l' envolten. Setze dies més tard es va llençar una nau bessona, la Voyager 2.
Les missions van ser un èxit, i les imatges que ens van enviar van emplenar revistes i diaris de l' època, essent en el seu moment les més detallades d' uns mons llunyans. Senzillament eren espectaculars...


En el seu viatge, la Voyager 1 ens va mostrar el moviment dels núvols de Júpiter, els volcans actius que hi ha a un dels seus satèlits més grans (Ío), els anells de Saturn, i va descobrir un bon grapat de llunes de tots dos planetes.




Malgrat tot això, res no es pot equiparar a dues imatges que per mi tenen un significat únic: la primera d' elles es va fer el dia 18 de setembre de 1977, pocs dies després de començar el seu viatge. Es podria dir que va ser un gest semblant a quan marxem d' un lloc i ens volem acomiadar de les persones qui estimem. La Voyager va girar i ens va fer una fotografía de família. Una família formada per la Terra i la Lluna...


El que podem veure-hi és quelcom tangible: el silenci... La foscor del buit envoltant-nos, fent-nos veure la soledat del nostre petit planeta blau, on hi ha tot el que coneixem i fem a diari. Sols un grapat d' homes han estat capaços de sortir de la seva gravetat, i el nostre destí està directament lligat al destí que tingui ell. I sovint ho oblidem...

La segona imatge és encara més fantàstica. Quan la nau ja havia sobrepassat a Saturn, des del comandament a terra se li va donar una ordre excepcional: gira i fes una fotografia en direcció a nosaltres. El que va arribar a través dels sis mil milions de quilòmetres que ens separaven d' ella va ser una imatge que dona que pensar. Era el dia 1 de febrer de 1990.
Un imperceptible esquitx enmig d' un raig de llum, fruit del reflexe del sol a la sonda. Un petit píxel perdut en el més profund de l' espai. Allò és la Terra...


Un astrònom excepcional, mestre de la divulgació, ho va explicar millor que ningú, en un vídeo que us recomano veure, i per això us el penjo al final d' aquesta entreda al blog. És la millor imatge de la realitat, que comparteixo des del més íntim de mi.
I mentre, la Voyager segueix el seu viatge entre la foscor, allunyant-se de nosaltres a 17 kms per segon. És la nau que ha arribat més lluny de les que hagi pogut construir l' home. Ja està sortint del sistema solar, a una distància d' uns 18.000 milions de kilòmetres. Serà la primera nau que viatgi pel medi intelestelar.
Fins i tot, una película es va inspirar en ella. Us la recomano: Star Trek, la película.

Bona nit, i sigueu feliços....






diumenge, 11 de novembre del 2012

Atracció

És una de les forces fonamentals de la natura. Sense ella no existiria res del que coneixem. I, com tantes altres coses que tenim al voltant, pot ser creativa o destructiva, depenent de cada situació i els seus actors.
Aquestes dues galàxies (NGC 2207 i IC 2163) viatjaven soles enmig de la foscor de l' Univers, fins que es van creuar en els seus camins. Probablement no es podria trobar exactament l' instant en que alguna cosa va canviar, i el que era fins aleshores es va esvair de manera subtil, per iniciar una atracció mutua, i amb la intenció de culminar una estranya curiositat de coneixement mutu que resulta imposible de frenar.
Com part de l' inexorable destí de l' Univers, tots i cada un de nosaltres, petites illes d' aquest gran TOT, adoptem les conductes a la nostra escala, repetint els paràmetres a la recerca de respostes i il·lusions que neixen dins de cada ésser.


El camí continua amb la tasca de l' encaix... Adaptar-se i unir, compartir i concedir, renunciar a signes identitaris per encetar noves formes de convertir l' espai en un lloc on es pugui conviure en harmonia i seguir creixent.
D' aquesta forma, les noves oportunitats, canalitzades amb l' energia positiva, són capaces de portar la llavor de nous camins, noves il·lusions, nous estels on l' energia de l' atracció acabi mutant en vida.
Com la dualitat universal, com el ying i el yang, l' univers ofereix un ventall d' oportunitats a cada passa, i tots i cada un de nosaltres, galàxies, estels, planetes o éssers vius que naveguem a les seves espatlles, hem de ser capaços d' elegir l' opció correcta.
És la clau de la vida i de l' existència eterna...

dimecres, 7 de novembre del 2012

DAB

Sovint em pregunto quin és el sentit de tot plegat...
Com si hagués una fórmula màgica que pogués mostrar-me el camí i tranquil·litzar la meva ànima torturada. Però sé que no existeix...
L’ única realitat és la necessitat de fer el camí, i intentar aprendre a cada passa de tot allò que s’ esdevé dia a dia. Probablement les coses que considerem pitjors, les més negatives, són les que, un cop ha passat el temps, ens adonem que més ens han ensenyat. Malgrat això, cap de nosaltres vol viure-les.

Avui una llum que brillava dins meu ha fet una petita pampalluga. Un estel interior que fa molt temps que hi és, m’ ha donat un ensurt. Sé que tornarà a brillar amb força, per que té l’ energia necessària per enlluernar a tots aquells que estan a prop seu, fent que ens acostem com si fóssim papallones nocturnes buscant un lloc tranquil on descansar l’ ànima.
Potser el que més greu em sap és no poder fer, no poder transformar l’ Univers per canviar la realitat. Però els actors seguim els papers que ha ideat el guionista, i tant sols podem improvisar un gest, un somriure, que arribi amb transparència el seu destinatari.

Avui, des d’ aquí, faig aquest gest.

Aquesta llum sap que no està sola. Hi ha un Univers sencer envoltant-la. I jo soc una petita part d’ ell, però amb l’ energia necessària per aportar la força per empènyer el que sigui necessari, fent costat fins recuperar la brillantor.



A la fi, el nostre aprenentatge ens diu que hem de ser capaços de donar el millor de nosaltres. No hi ha més. Però no és fàcil. Massa sovint hi ha coses que ens distreuen del que és realment important.
No és tant important fer coses, ni tenir-les. El que té més importància és ésser capaç de compartir-les i estimar.
Un missatge no te valor si no hi ha algú que el rebi. Crear alguna cosa que ens sembla bella no té cap sentit si no pots oferir-la a un altre i emplenar la seva ànima.
Tant de bo la vida em permeti créixer poc a poc en aquest sentit, trobant una coherència a la vida...

dimecres, 31 d’octubre del 2012

La Lluna, aquesta companya romàntica

La nit del 29 d' octubre la Lluna brillava en el cel de Barcelona amb una intensitat especial. El fred i les pluges havíen escampat l' atmòsfera carregada de la ciutat i van oferir una treva que a darrera hora de la tarda ja es feia palesa amb un cel clar i transparent.
Malgrat que el seeing no era òptim, ja que el vent bufava encara d' una forma sensible, vaig muntar un reflector 150/750 amb la DMK21.
En total vaig fer 14 vídeos d' 1 minut cada un, apilats i processats mitjançant el registax, versió 6.
Després vaig ajuntar les peces del mosaic amb Paint Shop Pro.

Destacar que vaig capturar els vídeos fent una prova especial per l' ocasió, i no em va anar malament. Vaig posar un filtre CLS Astronomik a la càmera, a fi de minvar la intensitat de la llum.

El resultat és el que veieu. Crec que la imatge va quedar amb un bon detall i prou contrastada, per tractar-se d' una Lluna plena.




Bona nit i bons cels.... !

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Reflexions sobre un petit planeta blau

Avui no parlaré d’ Astronomia…

Darrerament, miro al meu voltant i em sento en una espiral destructiva que em desencisa sobre els somnis d’ infant que tenia.
Recordo que imaginava que, quan fos gran, un món de robots ens faria la feina als humans, i podríem dedicar més temps a gaudir de la vida.
Els anys han anat passant, i el que he vist és com les màquines han deixat els homes sense mitjans per guanyar-se la vida, a costa d’ enriquir en excés a d’ altres. Què diferent pot ésser la realitat de les expectatives que un es fa.

Jo soc economista. Una carrera alternativa a la meva vocació, que mirant el blog crec que deu ser prou obvia. I amb el poc que vaig aprendre durant els durs anys d’ estudi, vaig arribar a la conclusió de que tenim els fonaments erronis, i tot el que hi hem construït a sobre s’ hauria d’ enderrocar.
El capitalisme ha estat el motor de l’ autodestrucció en la que estem ficats. Tot i que des dels nostres punts de vista limitats, que queden reduïts al nostre petit dia a dia, no sembli que estiguem tant malament, el cert és que el nostre planeta està al límit del seu final. I el més preocupant és que no som capaços de canviar la tendència.
Ja no parlo d’ ecologisme, de canvi climàtic, de destrucció de boscos..., tot forma part d’ una mateixa realitat. Són moltes cares d’ una mateixa forma geomètrica, polièdrica, amb infinitud de cares diferents. Totes mostren unes conseqüències que veuen aquells que estan en contacte més directe amb una realitat concreta, o més sensibilitzats, si voleu dir-ho així.



Si pensen em l’ actual crisi, tant de moda en tots els àmbits de la nostra vida, ens adonarem que en realitat és la més gran de les estafes d’ una darrera mutació del sistema capitalista.
Si en alguna cosa s’ ha caracteritzat aquest model, és en la seva capacitat de transformar-se, i adaptar-se com medi de salvar a la humanitat de caure en un món buit de llibertats. És tant gran la seva influència, tant important la rentada de cervell que comporta, que fins i tot moltes persones cultes amb les que parlo sempre m’ acaben dient:
 - i què..., què vols...?, el comunisme?. No veus com va acabar la Unió Soviètica, i com està l’ Europa de l’ Est i els països on va dominar el comunisme?.
I jo em quedo sempre perplex... No puc acabar d’ entendre que els humans ens haguem empassat d’ una forma tant dolça la píndola enverinada que ha estat capaç d’ anul·lar-nos qualsevol sistema alternatiu al capitalisme, i que caiem en el parany de mirar sols una altra cara de la moneda, com podria ser el comunisme.

La postguerra mundial ens va portar una cursa pel control del món, que va convertir el capitalisme en una eina per desenvolupar l’ economia i el poder, amb guanys a curt termini, a costa de molta pèrdua a llarg termini. Però aquesta pèrdua no afecta a la generació que la indueix, i aquest és el gran engany social del capitalisme.

Potser el punt més important que ens hauríem de plantejar els humans és si volem o no ésser individus socials. Hem de decidir si volem viure en comunitat o cadascú pel seu compte. I creieu-me que cada dia podem veure a les notícies moltes formes de canalitzar aquesta manca de determinació.
A la mateixa Unió Europea es pot palpar la dualitat entre compartir recursos i generar riquesa conjuntament (en teoria almenys) i la reticència de cada un dels països a integrar-se política i socialment, perdent la “identitat” de cada nació. Estem davant d’ un encreuament de camins del qual no sabem trobar la sortida, i que de moment serveix com gran excusa per què uns visquin a costa dels altres.



Si regiro dins el meu cervell, puc imaginar un altre món. Un món on l’ objectiu no sigui la “maximització del benefici”, si no la “maximització del benestar del món”.
Caldria trencar el model de creixement actual, que no és més que una transferència de riquesa d’ unes mans a altres, que suposa empobrir a uns i enriquir als qui tenen les regnes de la maquinària econòmica.
Alguns diran que això és una utopia. Però el que si sé és que una utopia és pensar que el món evolucionarà positivament seguint un model esgotat, injust i basat en l’ estupidesa, com el que tenim actualment. No us heu parat a preguntar-vos com pot ser que un individu concret pugui ser director executiu d’ un dels bancs més importants d’ Espanya i del món?, o com pot ser que alguns empresaris capdavanters del país tinguin un grau de cultura com el que tenen?. La resposta és ben simple: per triomfar en l’ actual model sols cal tenir pocs escrúpols, trepitjar a qui calgui quan calgui, i estafar tots els diners possibles a Hisenda. Aquest és el patró comú d’ aquests individus. La intel·ligència no hi té res a veure....
Un ser intel·ligent és aquell que davant una adversitat és capaç de trobar una sortida que, no sols el beneficia a ell, si no que beneficia a la resta de les persones que hi conviuen. I aquest és el canvi de model que hauria d’ aparèixer.
Hem de crear empreses no per guanyar més i enriquir-nos, si no per prestar un servei útil a la societat i donar de menjar a uns treballadors que se sentin importants, únics i ben valorats per la seva iniciativa, compromís i dedicació.
Hem de considerar les adversitats a nivell planetari. Hem de ser capaços de posar en una balança els pros i els contres de prendre una decisió, i assumir com propis els problemes, encara que no ens afectin a nosaltres directament, ja sigui en l’ espai o el temps.
La producció en cadena és fruit de la maximització del benefici. S’ han de canviar cotxes, electrodomèstics, electrònica de consum i tot el que tinguem, a fi de buidar i renovar estocs i generar beneficis en les empreses. Encara que sigui a costa de generar muntanyes de deixalles i consumir d’ una forma irresponsable recursos naturals per les noves produccions.

Si mirés des de més enllà de la nostra atmosfera, de ben segur que tindria ben clar que la humanitat segueix un model equivocat.

Quin és el camí del canvi?. Nosaltres...
Tots i cada un de nosaltres tenim molta més força de la que creiem. El món pot canviar de la nit al dia únicament per la força d’ un ideal. És una llàstima que sovint pensem que les coses són utòpiques. El nostre llegat per la humanitat és viure seguint conviccions pures, aportant els millor de nosaltres mateixos. L’ energia que genera aquesta força, supera amb escreix qualsevol altre.



És hora de pensar de pell endins, i decidir quin món volem per nosaltres i els nostres descendents. Si no el canviem nosaltres, de ben segur que la natura s’ encarregarà de restablir l’ equilibri...

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Galàxia del Remolí - Messier 51

Els díes de núvols i pluja et permeten dedicar temps a la part més poc satisfactòria (segons la meva modesta opinió) de l' astrofotografía: el processat per software.

No és que no m' agradi la informàtica... Senzillament és que mai tens la garantía plena d' haver tret tot el suc possible a una imatge. En el meu cas, tinc la sort de saber-ho del cert, el que m' ocasiona menys estrés. Dominar perfectament els programes i procediments per extreure i destacar la informació que captem amb les nostres càmeres és molt de temps de dedicació i fer un i un altre cop processats per veure com es poden millorar resultats.

Aquesta setmana he estat dedicant algunes nits a tractar fotografíes de l' estiu que encara no havia pogut processar. Una d' elles, del mes de juny, correspon a una de les galàxies més singulars que hi ha al cel. Es tracta de Messier 51, també coneguda com Galàxia del Remolí (Whirpool Galaxy). En realitat, el que veiem és una combinació de diferents galàxies, i que no estan tampoc properes les unes de les altres, o en un mateix pla. Però l' efecte visual des del nostre planeta ens ofereix una perspectiva molt vistosa.



El tub òptic amb que vaig prendre les fotografíes és un Skywatcher ED80, muntat a sobre una NEQ6. El guiat es va fer mitjançant un tub MEADE de 80mm d' obertura i de 900mm de focal, acromàtic i molt rústic, però que combinat amb una càmara DMK21AU04AS monocroma serveix perfectament per a la seva funció. La fotografía està presa amb una Canon 350D modificada.
En total són 14 fotografíes de 5 minuts cada una, suposant una exposició total de 70 minuts. Es van fer també 10 BIAS a 1/4000 seg., 14 darks i 10 flats. El software que he fet servir per processar és el Pixinsight Core 1.7.
El principal problema que he tingut és trobar el punt d' equilibri entre el soroll de fons i la deconvolució.
Sembla prou evident que aquest objecte requereix una focal més llarga o bé una càmara amb un xip més petit, a fi de dimensionar-la  de forma que ocupi una part més important de la fotografía. L' opció correcta serà fer servir un tub de més diàmetre i focal més llarga.
L' encant que he trobat en aquesta fotografía és la quantitat d' objectes detectats. La zona on està M51 es caracteritza per estar bastant plena de galàxies, i en la tasca de processar-la he identificat unes quantes.
A fi de fer-ho més didàctic, he treballat amb una còpia de luminància invertida a mode de negatiu, que m' ha permès assenyalar-les i etiquetar-les.
M' ha sorprès veure que amb el petit ED80 he estat capaç de fotografiar una galàxia de magnitud  més enllà de 17.

El cel ha ajudat. El Pirineu de Girona ofereix cel net després de bufar la tramuntana. Així que el mèrit és més de la natura que d' un servidor...


És una bona notícia saber que puc arribar a magnituds tant baixes. De cara als cometes que ens venen a visitar, caldrà anar fent proves...
Fins a la propera !

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Una nit d' agost, el cel ras i negre intens, amb milers d' estels dansant al voltant de la Vía Làctea. Al capdamunt, Vega brilla d' una forma espectacular, i l' acompanyen Deneb i Altair, formant l' asterisme més famós de l' estiu, i que els astrònoms coneixem com "el triangle d' estiu". No puc evitar donar una ullada a Albireo. Quina estrella doble més fascinant...! El blau d' un dels components, contrasta amb el taronja del seu company. Per un instant imagino si hi ha algun planeta habitat en aquell sistema, i com deuen veure-les en el seu cel planetari...

Avui em sento amb ànims de provar de fotografiar amb el meu telescopi Schmidt- Cassegrain. Tinc un cert malefici amb ell... La combinació d' haver de colimar-lo òptimament, de no disposar d' un bloqueig de mirall principal (és un MEADE de 8") i trobar correctament el punt d' enfoc, es converteix en una combinació endimoniada que moltes nits acaben amargant-me la festa. Per què?. Bé..., aquest telescopi és una meravella, però té les seves coses. És com si tingués personalitat pròpia, i has de saber-te comunicar amb ell.

A sobre, hi ha un component afegit que fa que la feina sigui més complexe: fotografio amb una Canon 350D modificada, sense filtre IR. Això fa que enfocar pel visor sigui inútil, ja que la imatge apareixerà enfocada pel visor, però en realitat no ho està a la distància on està el sensor CMOS de la càmara. Al treure el filtre no hi ha la mateixa distància al sensor que al visor, i aleshores l' enfocament visual ja no funciona. Així que l' alternativa passa per accedir a la informàtica. Un programa com "Nebulosity" em permeten connectar la Canon amb el cable USB i fer fotos prèvies. Amb paciència vaig ajustant l' enfocament imatge a imatge, fins que el nombre de píxels d' una estrella modesta és mínim. Aleshores ja puc considerar el tub enfocat.

Toca centrar l' objecte elegit. En aquest cas es tracta de la nebulosa planetaria M27, també anomenada Dumbell.
Una sèrie de 6 imatges de 300 segons cada una hauria d' ésser suficient per veure què puc obtenir amb aquest tub. A més, he decidit fer una prova agosarada: autoguiar a 2000 mm de distància focal. Normalment aquests telescopis s' utilitzen per astrofotografia de cel profund fent servir un reductor de focal, que té l' efecte d' escurçar la distància focal amb un factor de 6.3 i, de pas, augmenten la brillantor de l' objecte. En reduir la distància focal, els defectes de guiat es noten menys, donada la resolució de la imatge. Però guiar a 2000 mm és complicat. Com tub guia faig servir un tub de prismàtic que, transformat gràcies a una mica de PVC i cola per PVC, fa perfectament la seva funció.
I us preguntareu perquè volia provar a guiar a 2000mm...?
Bé, objectes com aquest queden molt petits en una fotografia de la Canon, així que al mantenir una focal alta, els augments aparents són més grans, i fan que la imatge de la nebulosa aparegui ocupant una part més important de la fotografia.

Però fixeu-vos bé. El que té l' astronomia...
Les imatges van quedar molt bé. Em vaig sentir satisfet del grau de focus obtingut. Però quan vaig anar a descarregar-les per processar-les em vaig trobar la sorpresa:
el software que vaig fer servir per enfocar et canvia automàticament el format de la imatge a jpg. I les fotografíes astronòmiques han de captar-se en format RAW (cru, és a dir, sense compressió i amb tota la gama de tons possibles). Per una xorradeta vaig perdre l' oportunitat de tenir bones imatges, i vaig haver de conformar-me amb processar com vaig poder unes fotografíes en format jpg que tenen molta menys qualitat. La llei de Murphy sempre ens acompanya...

Però malgrat tot, aqui deixo el resultat. No soc un expert en processat. Segur que es pot treure molt més, però estic en fase d' aprenentatge de fer servir el software Pixinsight Core. De mica en mica...


dilluns, 8 d’octubre del 2012

Presentació

Avui m' estreno en el blog.

Soc un ciutadà de Barcelona, astrònom amateur des dels 8 anys (allà per l' any 1972), i a qui el pas del temps i els avenços tecnològics han ajudat a accedir a uns instrumentals que quan vaig començar mai no hauria pogut creure poder disposar.

La intenció d' aquest espai a internet és anar emplenant-lo amb totes aquelles activitats que vagi realitzant, relacionades amb el meu món astronòmic, però també d' oci.

Espero que les experiències, problemes, indrets i resultats que hi publiqui, puguin ésser d' utilitat a d' altres persones, a fi d' estimular el seu interès per una afició molt emplenadora i satisfactòria, que t' ajuda a trobar una mica més, el teu lloc en l' Univers.

Avui publicaré sols una imatge de benvinguda. És una fotografía que no és meva. Normalment totes les imatges que pengi al blog intentaré que estiguin fetes per mi, a no ser que tingui la necessitat de compartir les emocions que em puguin despetar d' altres que hagi vist per la xarxa. Ara que hi penso..., em fa l' efecte que en publicaré bastantes, per què m' emociono fàcilment... Les normes les aniré posant sobre la marxa, amb els vostre permís.

També us convido a anar visitant la meva web pesonal (www.skyplanets.es). Em costa força anar actualitzant-la, doncs tinc poc temps disponible per fer-ho, i dins el meu cap bullen massa coses com per emplenar una sola vida. Però em resisteixo a tancar-la. Encara que avanci a poc a poc, el que importa és que vagi endavant.

Fins ara..., ens anirem veient per aqui, quan us vingui de gust.


Jaume Mas






Una imatge impactant: el lloc més despoblat del cel Boreal, va ser elegit per provar la capacitat de detectar objectes per part del telescopi espacial Hubble. El resultat: milers de galàxies llunyanes, infestades d' estrelles, planetes i misteris per descobrir. Creieu que estem sols???