Al voltant de les onze de la nit d' un màgic 27 de juny, comença a sonar la música de la festa jove d' Albanyà.
A casa, els més petits estan cansats, i no hi ha la possibilitat de sortir a moure l' esquelet.
Però tinc una alternativa: anar a la muntanya de nit, i sentir en la distància la remor del ball, de la música, la força de la vida que empeny malgrat les mancances i les crisis, la il·lusió d' un grup de persones quasi anònimes, anomedades "comissió de festes", convertint-se en realitat, en forma de llums i colors, i notes que emplenen el silenci de la nit al bosc.
Des d' aquí, on soc jo, veig una Humanitat aclaparada pels esdeveniments, colapsada per la manca d' esperances, però amb la vida necessitat d' aprofitar la vida, i ser feliç.
D' alguna manera, des d' aquí, en aquesta discreta posició en la foscor, em sento germà de tots ells, amb l' avantatge de la perspectiva, que els enmarca en aquest petit indret, perdut entre els estels de l' Univers, on la Humanitat, entrebancant-se a cada passa, cerca la manera de sortir endavant, fent camí a través dels mil·lenis.
Us deixo dues imatges per compartir aquesta màgia, però sense la sort de que pogueu sentir la remor de la música envoltats pels senglars, les aus nocturnes i la resta de fauna que es devien preguntar què era tot aquell soroll.
Una abraçada a tots
