La nit del 30 de març era ben freda al Pirineu. Entre els arbres del jardí, Orió apareixía brillant i majestuós. El cel estava ja fosc, però no quedaven gaires hores abans aquesta constel·lació no s' amgués darrera les muntanyes.
Malgrat hi ha molts objectes al cel, Orió sempre és capaç d' atrapar-me i fer que orienti el telescopi en la seva direcció.
Mentre la càmera anava fent els seus "clicks", captant la llum llunyana que ens arriba del passat, la meva ment vola més enllà dels núvols, fent un recull de les vivències quotidianes i de les il·lusions i frustracions que ens aclaparen. És la màgia de l' astronomia..., aquesta connexió íntima amb el cel, que troba el punt d' equilibri entre la tècnica, la tecnología, i els fonaments filosòfics de l' essència humana.
Amb el temps de que disposava, vaig elegir fer unes sèries d' imatges de 5 minuts, de 2 minuts i d' un minut per apilar-les i procurar no saturar de llum el centre de la nebulosa. És necessari fer sèries de 1 minut o tant sols 30 segons per que quan després apilem les imatges i les promediem amb la resta, no quedi massa brillant la part central de la nebulosa. Si no ho fessim, apareixería "cremada" i sense detalls.
El consell és fer exposicions de diferents temps d' exposició, per agafar tot el ventall de llum que ens ofereix un objecte, i prendre el nombre d' imatges suficient per que al fer el promig, ens puguin reduir efectivament el soroll generat per l' escalfor en el sensor.
El conjunt òptic és el de batalla: refractor Skywatcher ED80 + Canon 350D.
Processat amb Pixinsight.
Espero que us agradi.
